pesadets

personal thoughts

N’estic molt fart dels anuncis del Banc Sabadell; són insofribles els anuncis de Mediamarkt; n’he quedat fins al capdamunt dels anuncis de Trivago; i en vaig acabar ben tip dels anuncis de Wallapop. Per poc que miris la televisió, a cada moment ens estan bombardejant amb les seves promocions, sense pausa, sense descans, amb anuncis que tenen ben poca gràcia i/o atractiu en la majoria dels casos. És increïble! En comptes de gastar-se els quartos en millorar els seus productes, donar un millor servei o procurar tenir més contents als seus treballadors (que són qui realment fan rutllar el negoci), moltes empreses prefereixen ‘invertir’ en publicitat. I en casos com els del Banc Sabadell, diria que aquesta ni està adreçada als seus clients o potencials clients, sinó que senzillament està enfocada a millor la seva imatge de cara a la galeria que no n’és ni en serà mai usuari. En fi, és la mania de centrar-se en intentar captar nous clients per damunt de mantenir els ja existents i, més greu encara, abans de parar-se a pensar si realment estan oferint un producte o servei adient i pertinent a les demandes del consumidor. Que els temps en que la publicitat aconseguia crear necessitats insospitades entre el respectable, ja han passat a la història. Per tant, trobo que la publicitat només hauria d’ésser un recurs puntual per donar-se a conèixer en nous àmbits o bé per comunicar alguna nova promoció. És més, totes aquestes empreses que dediquen tants i tants diners a l’anomenat ‘autobombo’ és precisament perquè ja no tenen res original ni valuós a oferir al públic, i per tant, s’ho juguen tot a la carta de la publicitat incessant esperant que la difusió a gran escala de la seva proposta els salvi de la fallida econòmica. Així que massa publicitat és probablement un símptoma inequívoc de que l’empresa tal va malament i que ja està apostant a la desesperada. Per què les bones empreses no necessiten d’una publicitat constant i punyent per seguir operant: la seva bona fama els precedeix.

mandrosos

personal thoughts

És terrible la pèssima imatge que transmeten aquells comerços oberts al públic que, en el seu horari comercial, no tenen mai la persiana metàl·lica pujada fins dalt de tot. Denota desmotivació i poques ganes de treballar, quan no, un tracte personal que deixa molt que desitjar i una més que evident falta de professionalitat, per no parlar d’una més que probable deficient netedat en el cas que es tracti d’un restaurant. Doncs si ja els fa mandra apujar del tot la persiana (“que total, si s’haurà de tornar a baixar a l’acabar la jornada, millor que quedi a l’abast de la mà”, deuen pensar), millor no t’aventuris a entrar-hi per descobrir els seus productes o serveis: no se’n pot esperar res de bo.

Potser és un detall que escapa a la majoria, aquest de no tenir la persiana pujada fins dalt, però t’asseguro que encara que no t’hi hagis fixat a l’entrar-hi, sí que un cop dins d’alguna manera notes i perceps en l’ambient que no s’hi treballa amb intensitat, que ja queden lluny els dies en que s’aspirava a l’excel·lència (si és que realment n’hi va haver) i que ara amb prou feines es procura mantenir uns mínims.

Passa que mica en mica la desídia i la indiferència ho envaeixen tot, entrant llavors en un cercle viciós del que després és molt difícil sortir-ne. I és que la decadència comença amb petits detalls com aquest de no acabar d’apujar la persiana fins dalt, i s’acaba generalitzant a tots els aspectes d’un negoci. Fins que tard o d’hora passa allò inevitable: arriba un bon dia en que els soferts clients deixen de prendre’s la molèstia de tornar allà a on ja fa massa temps que tenen aquella incòmode i desagradable sensació de fotre nosa.

que difícil és mantenir-se

personal thoughts

Certament, assolir l’èxit o arribar a triomfar resulta ben complicat, però molt més difícil és mantenir-se. Recordo perfectament aquell restaurant que en el seu moment va ser tota una revolució a la vila donada la seva proposta estètica i culinària, totalment diferent a la resta (i d’aquí el seu nom: different). De seguida es va posar de moda i cada setmana omplia el local, sovint amb 2 torns a les nits. Tothom en deia meravelles, qualsevol el recomanava i ningú s’ho volia perdre. Tots els clients en sortien d’allò més satisfets, cofois i amb ganes de tornar-hi. Entre ells, els meus amics i jo. Però de sobte, en el moment més àlgid d’aquell pròsper negoci, i malgrat la qualitat del menjar es mantenia inalterable a un magnífic nivell, les racions de cada plat van començar a minvar ostensiblement, circumstància que es feia especialment palesa en els postres. No així els preus, que no es van reduir el més mínim, però almenys tampoc es van incrementar.

El canvi era tan evident que una nit no ens vàrem poder estar de reclamar a la cambrera, i també propietària de l’establiment, per la considerable minva de l’anteriorment esplèndid i pantagruèlic volcà de xocolata. Aquesta, arribant al summum de la insolència i la poca perspectiva de futur, ens va deixar glaçats a l’afirmar, sense cap mena de pudor ni mirament, que “ara ja tenim la clientela feta”. I es va quedar tan ample, com volent dir que ja no els calia posar racions tan esplèndides, que amb poc més de la meitat en tenien prou per complaure la clientela. Evidentment, nosaltres no hi vàrem tornar mai més. I pel que sembla, molts dels seus ‘fidels’ clients tampoc, doncs als pocs mesos a la persiana abaixada d’aquell local hi constava un enorme cartell de ES LLOGA.

eufemismes

personal thoughts

Cada cop menys es diuen les coses pel seu nom. És com una plaga. Queda molt millor utilitzar qualsevol eufemisme que et permeti dir-ho d’una manera molt més políticament correcte, sense ferir sensibilitats. Per exemple, la paraula ‘imputat’ resultava massa forta donada la plaga de corruptes al llarg i ample del país, així que fa poc l’han canviat per ‘investigat’, molt més suau i gairebé naïf, on vas a parar. També serveix com a mostra el fet de crear un sindicat del crim organitzat i anomenar-lo, amb tot el cinisme del món, Manos Limpias. O com quan et proposen ‘col·laborar’ en un projecte, i el primer que et ve a la ment és un: «merda! ja m’han vist cara de ‘barato’ (CR7 dixit)». I és que, efectivament, t’acaben de proposar de treballar gratis. I sí, certament és una manera molt elegant d’invitar-te a aportar gratuïtament el teu granet de sorra per una (bona?) causa, però malgrat ja sigui una pràctica més que habitual avui dia, no deixa d’ésser una mala proposta. Primer, perquè si finalment acceptes, no estàs fent altra cosa que fomentar encara més aquest tipus de pràctiques pseudo-criminals i xantatgistes. I segon, perquè si treballes sense cobrar res a canvi incrementes de forma exponencial les probabilitats de que algú altre en tregui uns suculents beneficis gràcies al teu esforç i la teva dedicació altruista, perquè en tots aquests projectes sempre hi ha un espavilat que sí en treu beneficis. Entenc que hi haurà qui estigui disposat a assumir aquest tipus de sacrificis com a mètode per fer currículum, guanyar visibilitat o senzillament per participar en un projecte que li resulti atractiu o engrescador, doncs totes les opcions són vàlides i respecto els seu motius, però jo… ja fa molts dies que vaig decidir que jo no treballo gratis!!

entrepreneurs

personal thoughts

L’altra dia vaig captar part d’una conversa entre 2 suposats ‘entrepreneurs’ en la que un es queixava a l’altre que “costa molt trobar gent que treballi gratis, tu”. “La mare que el va…!” vaig pensar. I és clar que costa! Però la trista realitat és que si resulta difícil trobar-ne, vol dir que n’acabes trobant; és a dir, que hi ha gent disposada a treballar totalment de franc. Allò que en temps pretèrits se’n deia un esclau. Pitjor encara: a un esclau almenys l’havies de mantenir, mentre que al pobre desesperat que tens treballant ‘by the face’ ni tant sols l’alimentes.

Doncs resulta que el paio s’havia empescat una ‘start-up’ d’aquelles que no donen beneficis (si és que n’arriben a generar algun dia…) fins al cap de 5 anys. Total, que necessitava programadors per desenvolupar el seu estimat projecte, a qui oferia un sou ‘en diferit’ i sempre en l’hipotètic cas que les coses sortissin tal com ell havia planejat. Clar, com que ara pots treballar des de casa i sense necessitat de desplaçar-te enlloc, resulta que les teves hores lliures no tenen valor, doncs se suposa que a tu no et costen res. És lamentable!

Abans, si volies muntar el teu propi negoci, des del primer dia havies de pagar un salari als teus treballadors, cas que en tinguessis, més els consegüents tributs a l’estat (irpf, seguretat social, etc). Avui dia, el món digital absorbeix un munt de mà d’obra qualificada amb promeses de futurs guanys, però de moment a treballar per la ‘jeta’ i amb un somriure, ben feliç i ben content de que per fi algú t’hagi donat feina. Així que en molts casos ni tan sols és rellevant si ets més o menys eficaç a l’hora de treballar, ja només importa que ho facis gratis.

petits detalls

personal thoughts

Sempre procuro fixar-me en els vehicles de les persones amb qui he de fer tractes, que res et defineix tan bé com el cotxe que condueixes. Perquè són els petits detalls com aquest els que m’ajuden a fer un ràpid perfil psicològic de la persona amb qui m’he d’enfrontar. I amb el temps, acabes per concloure que els pitjors (amb qui negociar) són aquells gerents o directors generals capaços de deixar-se 50 o 60 mil euros en el BMW o l’Audi de torn, però que en comptes d’agafar unes llandes a l’alçada del ‘tractor’ que s’han comprat (doncs per norma tots cauen en el parany de comprar-se un dièsel), han optat per les tristes llandes de sèrie. També a l’hora d’escollir el motor acostumen a pecar de tristor, com sol confirmar el fet que a la part posterior no inclouen la típica plaqueta metal·litzada que n’indica la motorització, senyal inequívoca que aquesta és de baixa cilindrada. Resultat: un vehicle que no té ni la meitat de la gràcia que tindria senzillament afegint unes bones llandes; que un cotxe no deixen de ser quatre rodes i un motor sobre un bon xassís, rematat amb una carrosseria més o menys atractiva. És a dir, que ells s’han quedat amb la façana, en l’aparença exterior, oblidant els elements clau d’un cotxe com són les rodes i el motor. Doncs a l’hora de valorar les meves propostes actuen igual: només es fixen en el preu final del meu pressupost, que mai valoren com una inversió, sinó com una despesa, i obviant els beneficis que a la llarga donaria a l’empresa, del tot incapaços de pensar en res més que en mantenir el nivell de beneficis a curt termini. Total, que amb aquest tipus d’individus de seguida assumeixo que no hi he de perdre el temps.

errors garrafals

personal thoughts

Sovint se’m fa molt difícil seguir mantenint el respecte vers totes les persones amb qui acostumo a tractar a diari, precisament perquè mica en mica en vas coneixent detalls personals que a vegades preferiria no saber. Ara mateix, m’estic plantejant seriosament de tornar a canviar de gimnàs, doncs l’altre dia conversant amb l’instructor dels matins (el de la tarda no el conec, doncs jo sóc d’acudir-hi a primera hora del dia, just acabat de llevar i encara en dejú), vaig descobrir que el seu cotxe és tot un Scirocco dels nous… dièsel!! Craso error!! La mare que el va…!! Però com se li acudeix!! Un ‘pura sang’ dièsel!! Precisament ell, que pot anar a la feina caminant i que només el treu els caps de setmana!! La punyetera mania d’hipotecar-se amb un dièsel perquè gasta menys!! (Com diu un oncle meu, que sempre ha tingut cotxes de gasolina, “fins que a la F1 no vagin amb dièsel, no em plantejo canviar”). És tan error de concepte com comprar-te un Golf GTI… de 5 portes!! Però quina falta de criteri, quina poca dignitat, quina heretgia més descomunal!! Els enginyers de la Volkswagen que en hores lliures van parir el primer Golf GTI, gairebé com a divertimento, no ho van fer precisament sobre la base d’un 5 portes. Jo, directament els vendria només amb 2 butaques i res de seient del darrera; a part de pilot i copilot, no hi ha de pujar ningú més en un cotxe d’aquests. Però lluny de criminalitzar les marques d’automobils per tenir en els seus catàlegs aquests engendres, assenyalo que els autèntics culpables són els mateixos clients ineptes, que demanden aquest tipus de productes i per tant les marques es veuen obligades a fabricar-los. Està clar que allò de que “el cliente siempre tiene la razón” és totalment fals.

marques que (et) marquen molt

personal thoughts

És curiosa la contundent animadversió que cert tipus de persones et poden provocar, fins i tot abans de tenir-hi tracte personal, quan només les coneixes de vista. I la veritat és que em fot molt crear-me una idea preconcebuda d’algú a qui amb prou feines he pogut calibrar durant uns pocs segons, encara sense haver-hi creuat ni mitja paraula. Però a la llarga m’adono que rarament m’equivoco al fer aquest judicis preliminars i absolutament subjectius. Suposo que és degut a aquella teoria de les cites a cegues, la que diu que amb 5 minuts et sobra temps per valorar si tens o no afinitat amb l’altra persona. Crec que jo en tinc prou amb 5 segons per emetre sentència. I a mida que, forçosament, t’hi veus obligat a mantenir-hi una certa relació, certifiques que el rebuig que ja d’entrada et provocaven, en comptes de minvar, s’incrementa encara més. No sabria explicar exactament el perquè, però està clar que mai m’hi portaré be; només cal observar-los, tot juga a la seva contra: la seva manera de caminar, amb aquell aire desganat i gairebé de dropo, els seus comentaris pretesament simpàtics però que mai foten gràcia i que sempre deixen anar a deshora donada la seva exasperant falta d’empatia, més aquella mirada altiva i de motivats, de persones que es creuen que ho saben tot però que en veritat s’ofeguen en la seva pròpia ignorància. A sobre, resulten d’aquells espavilats que —segons ells— sempre ho compren tot al millor preu perquè coneix a tal i a qual o no-se-qué. En fi, que per més que m’hi esforço no els trobo cap virtut, i per contra, llurs defectes m’afloren a la mínima. Fins que un dia descobreixes el vehicle que condueixen i llavors ho entens tot: un Citroën (Xsara Picasso).

#RageAgainstComicSans

personal thoughts

Clientes valientes y con coraje que invierten en branding para lograr una marca coherente y bien trabajada para su amada empresa, con sus distintos manuales de aplicación y con todo muy bien pensado y articulado, pero ¡ay!… siempre llega el maldito día en que por algún motivo inesperado y traicionero hay que hacer una nota rápida para colgar bien visible a todo el mundo. Un cartelito para el que, en el mejor de los casos, el cafre de turno encargado de realizarlo empleará un folio al que le hará unos garabatos con un ‘taker’ —uno de esos rotuladores gordos— , perpetrando por lo menos 3 faltas ortográficas y otros tantos errores gramaticales (pues en este país de democracia menguante el nivel cultural y la educación del respetable también van claramente a la baja). Y con un poco de suerte, puede que su caligrafía tenga cierta gracia y encima sea legible. Pero lo más normal es que el indocumentado de turno opte por realizar el cartel en su ordenador, y en un alarde espontáneo de creatividad, descarte la más que correcta Calibri, la tipografía por defecto del Word, y opte por la más que inapropiada Comic Sans para inmortalizar su absoluta falta de profesionalidad. Pues nadie espera que tenga unas mínimas nociones de diseño ni que esté dotado de cierto criterio, sentido estético y/o sensibilidad; lo único que se espera que dicha persona es… ¡que siga el puto manual gráfico creado ex profeso! En fin, hay que seguir luchando.

#RageAgainstComicSans bis

personal thoughts

Et recomanen un restaurant on s’hi menja tan i tan bé, que al cap de pocs dies fas l’esforç de visitar-lo al amb la teva parella per comprovar si compleix (o no) les expectatives que t’han creat. Donant un vot de confiança al prescriptor, descartes el prudent pas d’anar-hi qualsevol migdia a degustar un menú del dia per allò de fer-ne una primera valoració que no et surti massa cara, i t’arrisques a reservar taula per sopar a la carta. Vist de fora i també de dins, d’entrada tot sembla correcte i el teu ull inquisidor i entrenat de brander no detecta cap incoherència majúscula que faci sospitar el disgust que et sobrevindrà, ja assegut a la teva taula, a l’obrir la carta: està escrita íntegrament en Comic Sans! En un acte reflex la tanques de cop i amb violència, visiblement airat i desconcertat: senzillament, no te l’esperaves aquesta punyalada per l’esquena. La parella et mira contrariada mentre tu procures no pensar en intentar esbrinar qui deu haver estat el desalmat que ha perpetrar tal barbaritat, si el mateix propietari del local o bé un ‘amic’ que s’ha ofert o li han demanat que ‘dissenyés’ la carta, i et concentres a pensar com sortir de l’atzucac amb la màxima dignintat possible. Quan ve el maitre a prendre nota, li mires de colar una excusa inversemblant per tal de fugir el més aviat millor d’aquella antre, doncs en aquests casos és molt millor quedar-te amb el dubte de si realment la cuina estava a les alçades de les expectatives, que no pas descobrir que s’hi menja tan i tan bé com t’havien pronosticat i convertir-te’n en client habitual.

sinergies

personal thoughts

L’altre dia vaig descobrir que un club de judo per a joves i un centre de pilates del meu antic barri, que disten menys de 50 metres entre si, han coordinat horaris pensant en els pares i mares que a la tarden deixen els seus fills al club, perquè així puguin aprofitar aquella estona fent esport (pilates) ells també. Desconeixo de qui ha sigut la inciativa, però em sembla molt innovadora. Bravo!

s’ha de pensar en gran

personal thoughts

Telegram no triomfarà mai. A part d’ésser una simple i descarada copia —tot i que millorada— de l’imprescindible WhatsApp, no aporta cap innovació. A més, ja van perdre la gran oportunitat de desbancar al seu competidor. Va ocórrer precisament el cap de setmana del passat Mobile World Congress (MWC 2014) de Barcelona, a finals de febrer, quan van caure els servidors de WhatsApp. Immediatament, els usuaris van començar a instal·lar-se Telegram per no quedar offline, fet que també en va provocar la caiguda. D’aquí es deduiex que l’estratègia (errònia) de Telegram era senzillament anar erosionant usuaris a WhatsApp mica en mica, doncs en cas contrari s’haurien preparat per absorbir la ingent demanda de noves descàrregues en cas d’una hipotètica fallida de WhatsApp (circumstància que ja s’havia donat en el passat). Aquest ha estat el seu gran error, no pensar en gran (allò de think big, com en diuen els anglosaxons), i probablement no tindran una nova oportunitat. O potser si? Faltarà veure si la saben aprofitar.

la motivació és intrínseca

personal thoughts

Un professor del postgrau en design management que vaig cursar a l’UPC afirmaba que en realitat no es pot motivar al personal, que la gent ha de venir motivada de casa; doncs tret de tu mateix, ningú és capaç de motivar-te (i en cas cosntrari, és símptoma inequívoc de que has de canviar de feina). Ara, allò que sí han de procurar tots els directius/encarregats i els empresaris/emprenedors és intentar no desmotivar als seus treballadors, cosa que a la pràctica està demostrat que resulta prou difícil d’aconseguir.

les xarxes socials són territori femení

personal thoughts

Segons un recent estudi, excepte al LinkedIn, les dones són majoria a tots els social media (les mal anomenades xarxes socials). Una vegada més, es confirma que elles són molt més socials. Així que la propera vegada que pensis en usuaris de social media, pensa en femení.

posa un antropòleg a la teva empresa

personal thoughts

S’ha descobert que a l’hora de decidir qualsevol cosa, la cadira on seus -si és més dura o més còmode- influeix molt més del que a priori es podria pensar. I tot es deu a que el nostre subconscient té un paper molt més destacat del que es creia fins ara en la presa de decisions.

A la llum d’aquest descobriment, si jo tingues una empresa que fabriqués productes en massa no dubtaria gens a contractar un antropòleg per així poder comprendre millor el comportament dels meus clients i usuaris.

slow food

personal thoughts

M’he adonat que, quan menjo acompanyat, jo sempre sóc l’últim d’acabar-me el plat. I mira que no parlo gaire, jo, a taula. Però la veritat és que aquest fet no em desagrada gens: entenc que m’agrada gaudir de la gastronomia sense presses i dedicant-li el temps que es mereix. L’únic inconvenient és que se m’acaba refredant tot!

així ens va…

personal thoughts

Fragment de l’entrevista de Víctor-M. Amela a Teresa Baró, especialista en comunicació no verbal, a La Contra de La Vanguardia (9 desembre 2013):

V.A.: “¿Hay algún gesto sólo español?”
T.B.: “He detectado dos. Uno, ‘cobrar comisiones dudosas’: girar hacia atrás la palma, haciendo el egipcio. Dos, ‘es un enchufado’: calvas los dedos índice y corazón, rígidos, contra la palma de la otra mano.”

Crec que és prou simptomàtic del tarannà d’aquest país (veí)…

l’enunciat de la missió corporativa de JMDM

personal thoughts

“Treballar cada dia per fomentar la cultura del disseny, obrir mentalitats i despertar inquietuds, aportant coneixements i experiència per crear un món millor on tothom hi surti guanyant, sumant nous clients i nous reptes que impliquin conèixer gent interessant i apassionada de la seva feina, i aprendre coses noves.”

JMDM  |  Jaume Mitjans Design Management

l’enunciat de la meva missió personal

personal thoughts

“Treballar cada dia segons objectius clars, concrets i ben definits, cercant l’excel·lència i la plenitud, amb actitud positiva i d’atenció total (mindfulness), sempre amb passió, llibertat, creativitat, valentia i decisió, il·lusionat pel què faig, atent a la meva intuïció i sense perdre mai el sentit de l’humor, per assolir nous reptes que em facin créixer personal i professionalment, alhora procurant el bé comú, l’equilibri entre els diferents rols de la meva vida (persona, parella, familiar, amic i company de feina) i assumint que rendir-se no és una opció.”

Jaume Mitjans design manager/ consultor de disseny

el meu dia (de feina) ideal

personal thoughts

Doncs en gran mesura ja és així, però encara em queden algunes coses per canviar:

7:30-8h  llevar-me i anar al gimnàs
8-9h  gimnàs (estiraments + ‘cardio’ + ‘tono’)
9-10h  dutxa, roba neta, esmorzar i cafè
10-13h  treball ‘de camp’ (visitar clientes + fer nous contactes + reforçar relacions personals)
13-15h  dinar (preferiblement a casa i casolà)
15-16h  notícies (tv + diari) i descansar
16-20h  treball d’oficina (a intervals 90′ feina/20′ descans)
20-22h  afterwork i sopar lleuger
22-23h  lectura
23-23:30h  anar a dormir

Notes:
_Tots els diumenges a la tarda > planificar la setmana
_Els divendres > me’ls reservo per a mi

I per tu, quin seria el teu dia (de feina) ideal?

no és QUÈ expliques, sinó COM ho expliques

personal thoughts

Per exemple: Mourinho i Guardiola desprès d’un partitvpoden dir el mateix d’un mal arbitratge (queixar-se), però mai ho diran de la mateixa manera donat que tenen 2 estils ben diferents.

De fet, allò que diguis gairebé no té importància. Només COM ho expliques, COM ho transmets.

la figura del tonto útil

personal thoughts

Avui he trobat una llibreta meva de fa 10 anys amb una anotació interessant.
Diu:

“Si tens una fàbrica o taller amb 11 operaris però només 10 màquines, com els distribuiries? Doncs molt fàcil: al tonto del grup el fas encarregat i altres 1o els deixes que treballin tranquil·lament.”

És brillant!

el bon hàbit de treballar amb llistes de tasques pendents

personal thoughts

Tinc una tieta fornera (la Pilar) a qui agrada molt fer llistes de tasques pendents (escrites amb bolígraf sobre un paper qualsevol, i sovint reciclat, que per fer aquestes coses no calen smartphones ni sofisticades apps), sobretot pel plaer d’anar-les ratllant un cop realitzades, i així fins acabar-les totes, moment en que enceta un nova llista. I certament, em sembla un molt bon hàbit diari.

no hi ha res pitjor que un idiota motivat

personal thoughts

Com deia un professor que vaig tenir, “no hay nada peor que un tonto motivado”, ja que aquest, en un dia a full de moral, podria agafar un tanc o una bulldozer i començar a ‘fer feina’ sense solta ni volta, provocant una destrossa de cal ample. Així que molt de compte amb els motivats…

cal mirar al passat per entendre el present

personal thoughts

Segons explica l’enogastrònom Jaume Fàbregas a La Contra de La Vanguardia del passat 8 de maig, els monestirs catalans van salvar la cuina europea amb receptaris tan importants com el Llibre de coch de Ruperto de Nola (donada la seva creativitat, el Ferran Adrià del segle XV, com l’anomena l’entrevistat), així que la recent coronació del Celler de Can Roca com a millor restaurant del món (i anteriorment, el Bulli) ve a confirmar que el passat configura i condiciona enormement el present, només que a vegades no en som pas conscients. I encara diria més, cal recuperar les arrels (sovint oblidades) per guanyar en caràcter i personalitat, l’única manera de sobresortir en un món tant summament competitiu.

de feina n’hi ha, i molta!

personal thoughts

Ara bé, el problema és trobar algú (empreses o entitats) que te la vulgui pagar. Per aquest motiu, creix el nombre de persones que opta per fer-se autònom i tractar directament amb els clients.
Però des del meu punt de vista, això és bo, ja que per a mi, en un món ideal tots hauríem de ser autònoms (i responsables de nosaltres mateixos). Llàstima que ‘autònom’ sigui un categoria laboral que, ni de bon tros, té tants avantatges com treballar per compte aliè.

I tu que en penses?

insert coin

personal thoughts

Actualment, les persones som com una moneda de dues cares: per una banda tenim el perfil treballador i per l’altre tenim el perfil consumidor. El gran problema és que si no treballem (i per tant, no guanyem diners), no podem consumir. O sigui: o som les 2 cares o no som res. No hi ha una alternativa?

austericidi

personal thoughts

Aquest és un (nou) mot, que vindria a significar “tanta-austeritat-ens-està-matant”, el vaig escoltar l’altre dia a la radio (per boca de Gemma Galdón, al programa El món a Rac1 de Jordi Basté) i demostra que en català també sabem fer híbrids entre 2 paraules tant reeixits com els que s’empesquen el anglosaxons (els autèntics especialistes en el tema).

tot es urgent = res es urgent

personal thoughts

No s’ha de caure en el parany de confondre allò urgent amb allò important. La màxima prioritat és fer sempre primer allò important. La resta, ja vindrà. Com per exemple avui: centra’t en regalar la rosa o el llibre a qui t’estimes i oblida’t del demés fins demà.
Feliç dia de Sant Jordi!

el problema del disseny

personal thoughts

Les empreses (els clients) no saben comprar disseny i els creatius (els proveïdors de serveis de disseny) no saben vendre disseny. De fet, moltes vegades, l’empresa ni tant sols sap que necessita disseny. I aquí és on entrar en joc el gestor del disseny o design manager, que farà d’enllaç entre ambdues parts per tal d’assolir un objectiu comú i una entesa que sigui satisfactòria per a tothom.
Aquesta és la missió del design management.

el Penedès està espectacular!

personal thoughts

En dies com avui, de cel seré i temperatura agradable, em sento un privilegiat per poder voltar pel Penedès i gaudir de l’explosió de vida que ara mateix es dona a les vinyes, amb rengleres i rengleres de ceps que ja comencen a brotar. És un espectacle impressionant que t’omple de goig i bones sensacions, un autèntic regal per a la vista que t’animo a presenciar en directe.

putos powerpoints

personal thoughts

Els powerpoints (o Prezis) poden ser vistosos i molt atractius, però podem acabar cometent l’error d’assumir que el seu contingut és un dogma i creure’ns que reflecteixen l’actualitat amb precisió, quan només han d’ésser mers punts de partida per exposar (noves) idees o conceptes, que la realitat que ens envolta canvia constantment i per a cada persona és diferent.

oferir valor

personal thoughts

Si la gent té la sensació que el valor d’allò que li oferim és superior al preu que li demanem pel nostre producte, llavors ens el comprarà (i a major diferència, més convençut encara) . Per tant, el valor sempre ha de ser superior al preu, però —molt important— també a l’alternativa de la competència.

tothom és usuari

personal thoughts

En el món empresarial es tendeix a parlar de clients o consumidors en comptes d’usuaris, donat que no només es tracta de qui paga els productes o serveis, sinó també de qui en treu profit (que no sempre és la mateixa persona). Però també hauríem de tenir en compte a tots els intermediaris que participen directa o indirectament en la venda dels béns, com són els transportistes, els majoristes, els detallistes, etc., ja que, de fet, tota la cadena és l’usuari.